Ahir al migdia varem patir un accident. Dos operaris de la brigada van caure d’una bastida. Un tercer va sofrir diversos cops, sense transcendència important.
I per això diem que varem patir.
No es tracta de fer llenya d’arbre caigut, sinó de que n’aprenem alguna cosa.
1a. lliçó: no som imprescindibles.
Al dia següent de l’accident, ja hi ha personal i mitjans adequats en fer la mateixa feina.
2na. lliçó: tenim uns drets i uns deures.
Potser ja ho sabem, però sembla que es fàcil d’oblidar.
Hi ha molta gent treballant per fer implantar una normativa de seguretat.
Hi ha moltes hores dedicades a que es faci complir aquestes normes.
Quan no les fem servir, estem ignorant tot això, i l’únic perjudicat és el treballador.
3ª lliçó: l’ajuntament te unes obligacions.
I una d’aquestes és proporcionar el material necessari per desenvolupar la nostra tasca, amb unes mínimes condicions de seguretat.
I AIXÒ NO SUCCEEIX.
Perquè fem feines que sabem que no podem fer?
Perquè no ens plantem i ens neguem a fer les nostres obligacions, però sense els mitjans correctes?
Tots els treballadors tenim una resposta.
El cas greu, de fons, és que prevalen els interessos polítics als drets dels treballadors.
No és el primer accident que pateix la brigada d’obres.
Per desgràcia, tampoc serà l’últim. Si tot es resumeix a unes setmanes de baixa, em quedo dolgut, però satisfet.
No m’agradaria estar a la pell de qui hagi de escriure informes si aquella bastida atrapa a un nen jugant a la plaça, o el company de la brigada hagués de plegar definitivament de la seva feina.
Tampoc m’agradaria llegir el pregó de la festa major aquest divendres, sota les garnaldes.
Si s’ha d’engalanar la plaça perquè és festa major, es fa, com cada any.
Però algun dia, els treballadors ens plantarem i no farem tal feina perquè hi ha un risc.
Des d’avui, estic esperant aquest dia.